I també:

L'altra cara de la lluna:
El bosc de Savassona: màgia megalítica
Emili Gil


La meva breu estada en aquell paratge, des d`aquell moment, la vaig viure com si em trobés dins d`un somni. Em feia l`efecte que l`indret em parlava, es comunicava amb mi, no amb paraules, per descomptat, sinó fent-me sentir emocions diverses. Per a començar, dir que els meus ulls copsaven una gamma més àmplia de colors del que estava acostumat a veure. Potser era un efecte òptic, el besllum dels raigs de sol que s`escolava entre les fulles d`alzines i roures, o bé un engany visual, és clar. No ho sé, la sensació era que tenia la mirada més lúcida, que era capaç de veure més coses, com si de sobte m`haguessin tret un tel que m`emboirava la visió. Notava el bosc més verd, més dens, més esplendorós… També en el tacte vaig copsar un canvi. Quan tocava l`escorça o les branques dels arbres un formigueig em recorria la part de la mà que l`havia tocat... Sentia l`aroma de la resina, de la terra assaonada… Hi havia vida, allà.

Entre niguls canviants J. M. Vidal-Illanes

Ni tan sols hi ha un teló per a aixecar, ni llums, ni pati de butaques, ni escenari. El quadre que s`estén al teu voltant és quotidià, gens teatral, massa costumista, i tu n`ets el protagonista al bell mig d`un ambient gris, un matí en la penombra d`una habitació agonitzant, amb la música de fons d`una ràdio veïna que penetra tímidament per les escletxes de la persiana com una furtiva i improvisada banda sonora. Tant com t`agrada actuar i sentir-te el centre del món abassegant l`atenció amb la teva coa de paó desplegada, multicolor, plena de recursos... i ara et trobes sense màscara, despullat, interpretant una involuntària obra molt real que no dirigeixes, que no governes.

Més enllà d`on comença el mar Imma Jordano

En baixar de l`autobús, la tramuntana gèlida que sempre bufava allà a l`hivern em va copejar amb la força amb què les onades trencaven contra les roques a no gaire distància d`allà on jo era. L`olor a mar que les ràfegues de vent feien arribar fins a l`estació em va fer retrocedir cap a aquells dies on l`alegria més immensa i l`amargor més absoluta es barrejaven formant una imatge grotesca i incomprensible. Embolcallada en un abric arrosegallat, vaig avançar amb cames tremoloses cap al banc de l`entrada, mig destrossat pel salnitre i la deixadesa, i m`hi vaig asseure amb desídia, tot i que no havia portat cap altre equipatge que els meus dolorosos records. Vaig mirar cap a la llunyania, intentant en va entrellucar un petit tros de mar.

La clau del meu futur Marta Contreras

De tot plegat, però, el que em tenia realment encuriosida, era la porta que hi havia baixant les escales des de la mateixa entrada. Era l`única porta de la casa que restava sempre tancada, i per l`escletxa del pany no vaig mai esbrinar-hi res, perquè no hi havia ni un bri de llum a l`interior. Quan li preguntava a la Pepa què hi tenia en aquella habitació i per què no restava oberta com les altres, sorneguera, deia que estava plena de rates i que no l`obria perquè no s`escapessin. Però, evidentment, jo no me la creia, perquè des del meu llit estant, podia sentir com, cada dia, abans d`anar-se`n a dormir, baixava les escales amb grans esforços, obria la porta amb un grinyol estremidor, tancant-la de nou amb clau rere seu...

La de les mosques Daniel Ferrer

¡Pobreta, la Dolors, la de les mosques! Ha vingut a parar ben boja, sempre passejant el gos pelut i repartint menjar a tots els gats del veïnatge, com si fossin tots seus i no tingués res més a fer. Pinso, pinso, més pinso, anar a comprar pinso, posar pinso, treure pinso, tot pinso. El pinso, només li faltaria de posar-lo a taula i menjar-se`l, en lloc d`un plat de llenties o de cigrons. Però això, ben mirat, el remordiment no li ho consentiria, perquè el pinso que ella es mengés podria faltar a algun gat afamat... Tant de bo no l`hagués seguida, aquell matí de l`estiu passat, quan va marxar amb en Charlie cap a l`Alsius, l`escola del barri. Feia fresqueta (l`aire és bo, als matins, quan el sol encara no pica) i ja tenia tots els gats organitzats, cadascun a la seva menjadora particular...

Una pèrdua guanyada Carmen Julià

Si algú s`hagués entretingut a comptar els mots que han sortit de la seva boca des del moment de llevar-se fins a les set menys un minut de la tarda, hauria quedat sorprès. «Bon dia» (en arribar a la feina), «Un cafè sol» i «¿Què li dec?» (a la cafeteria on esmorza cada dia a les onze), «Vaig un moment al lavabo» (al company de la taula del costat), «Ara mateix hi vaig» (com a resposta a l`encàrrec d`anar a veure el director al seu despatx), «Ho entenc» (en el mateix despatx), «D`acord» i «Bona tarda» (mentre abandona el despatx tot tancant la porta amb molta cura), i «¡Adéu!» (en acabar la seva jornada laboral).

Plomanegra i en Tallacanyes Joaquim Casal

Ploma Negra va continuar venint per casa. Ara ja era una imatge familiar: a l`hort, al porxo, al pati. A la tardor, sovint me la trobava al caqui, menjant-se descaradament la fruita. Mai no em va demanar permís. Tinc la sospita que a partir d`un cert moment es va considerar co-propietària de tot el que hi havia de comestible a l`hort, al pati i al porxo. Suposo que ser amic d`una garsa té aquestes coses. Pel que fa a la meva família, acceptaven la seva presència amb només alguna queixa esporàdica. De fet, els queia simpàtica i sovint li deixaven fruita o algun trosset de pa, que ella es menjava de bona gana.

Qüestió d´olors Anna M. Villalonga

El dia ha resultat extraordinàriament fructífer. M`hi he posat de bon matí, sense mandra, i he tingut temps de dur a terme un munt d`activitats productives. Les he anotades totes en el meu quadern. Vull passar-li l`informe a l`amo sense oblidar-ne cap ni una. 8 en punt: Espatllats uns quants semàfors de l`Eixample. 8·30: Dit a l`ull a un conductor d`autobús (línia 56).